Qui paga la transició mentre els governs defugen responsabilitats
Miquel Àngel Vila i Gassó
Article d’opinió · 11 d’octubre de 2026
Ens demanen que canviem de cotxe, que utilitzem el transport públic, que rehabilitem l’habitatge i que consumim d’una altra manera. A aquestes exigències s’hi afegeixen taxes, impostos i despeses que cal justificar. Ara també ens demanen que ens acostumem a la calor, a la manca d’aigua i al risc de pluges extremes. Accepto que cal actuar. El que no accepto és que aquesta necessitat concedeixi als governs un xec en blanc per decidir què hem de comprar, què hem de pagar i com hem de viure, sense sotmetre les seves decisions al mateix escrutini que exigeixen als ciutadans.
La qüestió és política i econòmica. Una política climàtica ha de demostrar que redueix les causes de l’escalfament i protegeix la població. Si el seu èxit es mesura sobretot en vehicles venuts, instal·lacions inaugurades i inversions mobilitzades, correm el risc de confondre la transformació d’un mercat amb la transformació del problema. Vendre més productes amb una etiqueta verda no és, per si sol, una prova d’eficàcia ambiental.
La renovació del parc automobilístic obre negoci als fabricants, als proveïdors de bateries, als operadors de recàrrega i al sector financer. La instal·lació de plaques fotovoltaiques mobilitza fabricants, instal·ladors i empreses energètiques. Això pot crear ocupació i reduir emissions. Però obliga a examinar qui fixa les condicions, qui rep les ajudes i qui queda exclòs perquè no pot afrontar la inversió inicial. Em sembla una perversió política donar més protagonisme a les oportunitats de negoci que a les possibilitats reals de les famílies. Si una mesura ignora qui no la pot pagar, els seus promotors no poden presentar-la com una transició justa.
La dimensió comercial no és una sospita: forma part del discurs oficial. En presentar l’actualització del Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima, el Govern espanyol va estimar una inversió de 308.000 milions d’euros fins al 2030, un 82% privada, i va destacar les oportunitats industrials i de creixement. Són previsions, no resultats assolits. Però mostren que la transició també es planifica com una gran operació econòmica. [1]
Els governs no poden refugiar-se en l’etiqueta ecològica per blindar les seves decisions contra la crítica. Han de justificar amb dades el benefici climàtic de les mesures i explicar com impedeixen que els diners públics alimentin rendes privades sense un retorn proporcional per a la societat. Que una empresa hi guanyi diners no invalida una actuació; però que hi hagi inversors interessats tampoc n’acredita l’eficàcia. La urgència ambiental no pot convertir-se en una autorització per afavorir negocis i eludir el control democràtic.
Les compres i les inversions també poden generar recaptació fiscal. Quan l’administració concedeix ajudes, aquests diners tampoc surten de la butxaca dels governants: els aporta la societat. Dir que l’Estat hi perd o hi guanya exigeix comptar subvencions, bonificacions, despesa i canvis d’ingressos. El que sí podem exigir és que els responsables polítics no obtinguin el rèdit dels anuncis mentre traslladen a la ciutadania la factura i els riscos. Quant paga cadascú, quant es recapta, on van els diners i quina reducció d’emissions s’aconsegueix? Invocar el planeta no eximeix de respondre.
Em preocupa una transició que acabi convertint la responsabilitat ambiental en capacitat de compra. Qui té diners pot substituir el vehicle, reformar la casa o instal·lar autoconsum. Qui viu de lloguer, no disposa de teulada o necessita un cotxe vell per anar a treballar té menys marge. No hi ha justícia climàtica si l’administració penalitza aquesta dependència abans d’oferir alternatives accessibles. La desigualtat no desapareix canviant el color del producte que es ven.
Comprar tecnologia pot ser part de la resposta. Però una política de mobilitat també ha d’oferir transport públic fiable. Barcelona i la seva àrea metropolitana mostren aquesta contradicció: es demana a la població que depengui menys del cotxe mentre el mateix Pla de Rodalies 2026–2030 reconeix la necessitat de millorar la fiabilitat de la infraestructura i la qualitat del servei. Anunciar inversions no és el mateix que garantir el trajecte de cada matí. Exigir un canvi de conducta sense assegurar l’alternativa és carregar sobre l’usuari les mancances del sistema. [6]
La mateixa contradicció afecta l’habitatge. Demanar una rehabilitació energètica a qui ja té dificultats per pagar el lloguer, o no decideix sobre les obres del pis on viu, no és oferir-li una solució. És formular una exigència que no pot assumir tot sol. A Barcelona, parlar de transició justa obliga a parlar també d’accés a l’habitatge i de qui paga les millores. Les administracions han de resoldre aquestes barreres, no amagar-les darrere d’una campanya de sensibilització.
Hi ha avenços, però cal mirar les quantitats reals i no només els percentatges que llueixen als discursos. Segons Red Eléctrica, les renovables van aportar el 55,5% de la generació elèctrica espanyola el 2025 i la seva producció va créixer un 1,3%. La generació dels cicles combinats, però, va augmentar un 27,9% i va representar el 16,8% del total. La generació elèctrica total va créixer un 3,7%. Aquell any, doncs, no es pot afirmar que les renovables cobrissin per si soles tot l’augment, ni que la producció fòssil es mantingués simplement igual. El carbó sí que va disminuir. Cal explicar totes aquestes dades, no seleccionar només les favorables. [2]
La pregunta que planteja aquest balanç és important: estem substituint combustibles fòssils o afegint oferta renovable a una demanda que també creix? La resposta depèn del període i del sector. Per això cal publicar consums absoluts i emissions totals, a més de potència instal·lada i quotes renovables. Un sistema pot tenir més instal·lacions verdes i continuar cremant molt combustible. La venda d’equips no és la unitat amb què es mesura la recuperació del clima.
La Generalitat, el Govern espanyol i els ajuntaments tenen competències diferents. Però aquesta distribució no pot ser un laberint construït per diluir responsabilitats. El Govern espanyol té instruments per actuar dins l’Estat i participar en la resposta europea i internacional; els governs del món tenen la responsabilitat de coordinar una resposta planetària. Cap país pot modificar tot sol el clima global, però això no és una excusa per quedar-se en campanyes de conscienciació. Cal exigir compromisos executats, cooperació efectiva i explicacions públiques dels incompliments.
Mentrestant, l’adaptació ocupa un lloc creixent en el discurs públic. Catalunya disposa d’una estratègia d’adaptació per a l’horitzó 2030, aprovada el 2023, amb 76 objectius operatius i 312 mesures. L’adaptació és necessària perquè ja existeixen riscos. Però aquests programes han de complementar la reducció d’emissions, no convertir-se en una manera de presentar el deteriorament com un destí que només ens queda suportar. [3]
Un refugi climàtic pot protegir una persona durant una onada de calor. L’arbrat ben conservat pot millorar el confort d’un carrer. El problema apareix quan una inauguració substitueix una política continuada. Plantar per fer front a la calor i després deixar perdre la plantació per manca de previsió hídrica seria un fracàs de gestió, no una conseqüència que es pugui atribuir còmodament al clima. Quan el discurs verd serveix per lluir projectes però no per assegurar-ne la supervivència, es converteix en propaganda. Protegir la població exigeix serveis que funcionin durant l’emergència.
Una ciutat que planta arbres ha de preveure com els conservarà durant una sequera, amb espècies adequades, pressupost i reg compatible amb la protecció de l’aigua. Barcelona ja disposa de sistemes d’aigua freàtica per regar espais com el Parc de la Ciutadella o els Jardins de Bacardí. Això permet exigir que s’avaluïn i es despleguin recursos no potables allà on siguin viables. Però no tota aigua subterrània és adequada, ni és inesgotable: a les zones costaneres, la infiltració d’aigua de mar pot salinitzar l’aqüífer. Cal comprovar qualitat, disponibilitat, restriccions i sostenibilitat abans d’utilitzar-la. La crítica ha d’exigir aquesta planificació, no donar per fet que qualsevol pou resol el problema. [7]
Després d’una inundació, atribuir-ho tot al canvi climàtic pot esdevenir una forma de tancar el debat i esquivar responsabilitats. Cal investigar l’episodi meteorològic, però també el manteniment, l’ocupació de zones inundables, els avisos i la resposta dels serveis. Un fenomen extrem pot superar defenses raonables; també pot revelar mancances evitables. Els responsables públics han d’explicar què havien previst, què van executar i què va fallar. El clima no absol una mala decisió urbanística ni esborra una negligència acreditada. La ciència explica els riscos; no concedeix immunitat política.
La resposta tampoc es pot limitar a vendre substitucions tecnològiques i preparar-nos per suportar més calor. Si volem reduir l’escalfament ja assolit, cal posar sobre la taula la retirada del CO₂ acumulat i l’avaluació de vies de refredament. Emetre menys és imprescindible, però mentre les emissions netes de CO₂ continuïn sent positives encara augmentem el seu acumulat. Arribar a zero net és necessari per estabilitzar l’escalfament causat pel CO₂; assolir i mantenir emissions netes negatives podria fer retrocedir gradualment aquest escalfament. Altres canvis del sistema climàtic, però, persistirien molt més temps. Frenar l’augment i fer baixar la temperatura són objectius diferents. [4]
En l’article ¿Podemos enfriar la Tierra en 25 años?, que estudia el període 2027–2051, vaig explorar aquesta ampliació de la resposta. El treball examina la meteorizació millorada de roques i l’alcalinització oceànica per retirar carboni; la conservació de la reflectivitat de la neu i les superfícies clares; i la reducció de les esteles d’aviació que produeixen escalfament net. També compara dues intervencions atmosfèriques hipotètiques: augmentar la reflexió de determinades núvols marins o utilitzar aerosols estratosfèrics. Aquestes dues alternatives no se sumen. [5]
El càlcul propi estima, sota les escales i hipòtesis escollides, uns 0,03 °C de menor temperatura mundial el 2051 amb les actuacions de base; uns 0,16 °C amb la variant de núvols marins; o uns 0,44 °C amb la variant estratosfèrica. Una comparació complementària, que hi afegeix una reducció intensa de CO₂ i metà, obté aproximadament 0,47, 0,60 i 0,88 °C, respectivament. Són diferències respecte d’una trajectòria de referència sense aquestes actuacions, no descensos assegurats respecte de la temperatura actual. El model és exploratori i no acredita una capacitat industrial disponible. [5]
Aquest estudi no demostra que existeixi un interruptor segur per refredar la Terra. Sí que serveix per obrir una exigència política: si volem recuperar un clima menys calent, cal investigar de manera seriosa què podria reduir la temperatura, amb quin cost i amb quines conseqüències. La retirada de carboni i les intervencions sobre la radiació són físicament diferents. La retirada de CO₂ pot contribuir al refredament per si mateixa; no cal donar per obligatori afegir-hi geoenginyeria solar. Cal comparar les opcions i comprovar-ne l’eficàcia abans de decidir.
Les variants atmosfèriques plantegen riscos sobre les pluges, la circulació i l’ozó. Compensar part de l’escalfament amb reflexió solar no retira el CO₂ ni resol per si sol l’acidificació oceànica, i interrompre sobtadament aquesta compensació pot comportar un escalfament ràpid. Precisament perquè els efectes poden travessar fronteres, la recerca necessita transparència, supervisió independent i cooperació internacional. Els governs han de finançar una avaluació pública del que és viable, del que és perillós i del que cal descartar. [5]
La incertesa no justifica ni vendre una promesa miraculosa ni tancar el debat. Reclamo una agenda pública que combini reduccions immediates d’emissions amb retirada verificable de carboni i recerca sobre el refredament. Els governs han d’explicar què investiguen, amb quins recursos i sota quins controls. Espanya ha de participar en aquesta tasca col·lectiva amb la resta d’estats; Catalunya pot contribuir des de la recerca i les seves competències. No és acceptable invocar l’escala mundial del problema per rebaixar l’ambició pròpia.
Els poders econòmics que participen en la transició han d’estar sotmesos a aquest mateix control. Cal conèixer les condicions dels contractes, els destinataris finals de les ajudes i els interessos que intervenen en l’elaboració de les normes. Quan una política crea un mercat, és imprescindible comprovar que les regles responen a l’interès general. No podem permetre que els sectors que esperen obtenir-ne ingressos fixin les prioritats, mentre la ciutadania només rep instruccions de compra i conducta. Això també s’aplica a qualsevol futura indústria de retirada de carboni o de refredament.
La ciutadania té responsabilitats, però no controla les grans infraestructures ni les regles del sistema productiu. Concentrar el discurs en la seva conducta quotidiana pot servir per desviar l’atenció d’aquest poder de decisió. Reduir el malbaratament energètic és útil; fer-ho no hauria de significar renunciar al benestar, a la producció necessària o al desenvolupament. Una política seriosa ha de facilitar serveis i activitat amb menys emissions, sense convertir la precarietat en una virtut ambiental que es predica sobretot als qui menys tenen.
Vull una política climàtica que es pugui fiscalitzar: emissions realment evitades, protecció efectiva i diners públics justificats. Vull que els responsables polítics responguin pels incompliments, que es reparin les mancances acreditades i que els beneficis empresarials no es presentin automàticament com a beneficis del planeta. Adaptar-nos no pot ser una coartada per administrar el deteriorament. Reduir emissions, retirar carboni amb garanties i investigar com reduir la temperatura exigeix una ambició pública que vagi més enllà d’obrir mercats.
La meva crítica és dura perquè em preocupa que la política climàtica es valori més pel negoci que mobilitza i per les conductes que imposa que pels resultats que obté. Els governs no poden reclamar obediència ambiental i defugir després la responsabilitat de prevenir i gestionar els danys. La ciutadania no els paga perquè li expliquin com resignar-se. Els paga perquè governin, protegeixin i retin comptes.
Fonts i notes
1 Inversions previstes en el PNIEC
MITECO, 24 de setembre de 2024. La previsió de 308.000 milions d’euros i el 82% d’inversió privada descriu el pla anunciat, no inversions ja executades.
2 Generació elèctrica espanyola el 2025
Red Eléctrica, informe del sistema elèctric de 2025. Les dades citades corresponen al conjunt nacional sense afegir l’estimació d’autoconsum no observat. El 27,9% és el creixement anual de la generació de cicles combinats; el 16,8% és la seva quota. Electricitat no equival a tota l’energia consumida.
3 Estratègia catalana d’adaptació
Generalitat de Catalunya, ESCACC30. Aprovada el 17 de gener de 2023. La informació oficial identifica 76 objectius operatius i 312 mesures.
4 Estabilització de l’escalfament i retirada de CO₂
IPCC, sisè informe d’avaluació, grup de treball I, resum per a responsables polítics, apartat D.1. Les emissions netes negatives de CO₂ sostingudes podrien revertir gradualment l’escalfament superficial causat pel CO₂; altres canvis persistirien durant dècades o mil·lennis.
https://www.ipcc.ch/report/ar6/wg1/chapter/summary-for-policymakers
5 Article anterior de l’autor
Miquel Àngel Vila i Gassó, ¿Podemos enfriar la Tierra en 25 años? Fitxer Articulo_enfriamiento_2027_2051_REVISADO.docx, versió del 27 de setembre de 2026. Estudi exploratori amb càlcul propi, no revisat per parells. Les xifres són diferències davant un control sense les actuacions, no descensos garantits respecte de 2026. B i C són alternatives i no se sumen.
6 Fiabilitat de Rodalies
Generalitat de Catalunya, Pla de Rodalies 2026–2030. El pla fixa com a objectius millorar la fiabilitat de la infraestructura, la qualitat del servei i la capacitat. L’article en fa una valoració política, sense atribuir totes les incidències a una causa única.
7 Aigua freàtica i aqüífers costaners
BCASA documenta sistemes d’abastament freàtic per al reg de la Ciutadella i dels Jardins de Bacardí. L’ACA exigeix valorar quantitat i qualitat de l’aigua subterrània, inclosa la salinitat. L’existència de captacions no acredita que tota la ciutat disposi de reg alternatiu viable.
https://www.bcasa.cat/AiguesSubterranies/i_cat/sistema_10_a.aspx
https://www.bcasa.cat/AiguesSubterranies/i_cat/sistema_04_a.aspx
https://aca.gencat.cat/ca/laigua/estat-del-medi-hidric/estat-de-les-masses-daigua/subterranies
Criteri editorial
La valoració sobre prioritats polítiques i interessos econòmics és una opinió de l’autor. Les referències a plantacions perdudes i a negligències són exigències de fiscalització, no acusacions acreditades contra un municipi concret. No es presenta l’aigua de mar infiltrada com una font automàticament apta per al reg, ni la geoenginyeria com una obligació de desplegament. La cooperació internacional s’exigeix al conjunt dels governs, sense atribuir a Espanya la capacitat de resoldre el clima mundial tota sola.
Deja una respuesta